LA BARCELONA CONTEMPORÀNIA - FI DE CURS

Tot arriba i de vegades potser massa aviat. Em refereixo al final de l’assignatura “Història Contemporània de Barcelona”, un curs que per mi encara ha resultat més curt, per haver-lo començat més tard. Malgrat tot, sembla mentida les coses que he arribat a conèixer en tan poc temps sobre la història recent de la nostra ciutat.

 Farien falta moltes hores de lectura tranquil·la per conèixer a  fons cadascun dels temes que l’Eva ha anat desgranant. La nostra Història Contemporània ha tingut moments brillants i altres més foscos, però ha donat mostres de posseir una empenta i un esperit  gens acomodatici. Per el meu bloc només he escollit episodis que hem resultaven propers per diverses circumstàncies; d’altres, igualment interessants, els he anat ajornant perquè m’ha semblat que potser els reduiria a un ball de noms i de xifres i ja vaig dir que no era aquest el meu propòsit en començar el bloc. Només he tractat de mostrar alguns aspectes de la meva relació amb Barcelona, sense reflectir punt per punt tot el que l’Eva ens anava explicant. La complexitat d’una època en que es produïen grans moviments polítics i sociològics, en un espai de temps reduït ja la podem trobar en les lliçons que l’Eva ens ha anat enviant periòdicament per Internet.

Sóc filla de la postguerra i d’ella només vaig viure les conseqüències, ignorant coses importants del nostre passat com a país. La dictadura de Franco ens va segrestar la nostra pròpia història i a casa meva, tot i estimar molt la nostra ciutat i les nostres tradicions, no es parlava gaire de la guerra ni de cap tema que pogués resultar problemàtic, i poc entenedor per les nostres ments infantils; per a mi, la guerra havia estat una època fosca, cruel, en que hi va haver molta fam, molta por, i molts morts, però ignorava  perquè s'havia produït. A la meva escola, encara se’n parlava molt menys. Els criteris restrictius del nacional-catolicisme, impedien qualsevol incursió per terrenys que no fossin els que marcava la dictadura. 

Recordo que quan estudiàvem la “Historia de España”, aquella rància història farcida d’episodis d’un heroisme exagerat, les monges del meu col·legi, originàries de Lleida, quan arribàvem als últims capítols, tenien el bon criteri de tallar en sec i fer-nos tornar als inicis del llibre, els ibers i els celtes, que no comprometien gens. Vull pensar que ho feien per vergonya i els agraeixo molt el detall. He comprovat que altres companys d'aquest curs no van tenir tanta sort i els va tocar haver d’empassar-se les doctrines de la falange i del "glorioso alzamiento". Suposo que en les classes de batxillerat devia ser obligatori aquests adoctrinament, però les que fèiem comerç ens en vam lliurar.

L'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïch

Faré un resum anàrquic i desordenat d’algunes de les matèries que hem tocat en aquests mesos i que no han sortit en el meu bloc. Amb l’Eva ens hem passejat per les dues Exposicions Internacionals, la de 1888 a la Ciutadella i la de 1929 a Montjuïch, hem patit veient barbaritats a dues bandes, com la Setmana Tràgica, amb la crema d’esglésies  i l’afusellament de Ferrer i Guardia i posteriorment, també amb els assassinats en l’època del pistolerisme. Hem vist com naixien ideologies polítiques diverses: l’anarquisme, el socialisme o el lerrouxisme i com creixien els moviments obrers  amb noves organitzacions sindicals.

Restes del Gran Casino de la Rabassada

El Comte de Güell

Hem sabut que a la carretera de la Rabassada va existir un Casino fabulós del que actualment  tan sols queden rastres de parets en ruïnes. I també que ja al llunyà 1909, es va crear una societat dedicada a la promoció de Barcelona titulada “Sociedad de Atracció de forasteros”, una entitat semiprivada, subvencionada per l’Ajuntament i la Diputació que publicava la revista “Barcelona Atracción”.

També hem conegut a personatges significatius per la ciutat com Eusebi Güell, Comte de Güell, gran mecenes de Gaudí i responsable de les grandioses obres d'aquest arquitecte; també hem tingut notícia del mecenatge d'una dona de nom exòtic, Dorotea de Chopitea,  benefactora de moltes obres catòliques i socials, i hem volgut recuperar la memòria d'un personatge injustament oblidat, Josep Comas i Solà, astrònom que descobrí nombrosos asteroides, entre ells un petit planeta que batejà amb el nom de Barcelona.

Primo de Rivera

Hem vist com s’estenia Barcelona amb les agregacions de diversos pobles com Gràcia, Sant Martí, Sants i altres, que ara són barris, encara que conserven una fesomia i una personalitat pròpies. Hem seguit amb tristesa la davallada de progrés que va patir Catalunya amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, i els problemes que van viure, durant la Segona República als anys trenta, els presidents Macià i Companys, per tal de mantenir l'autonomia. Aquesta etapa d'apertura, que va desembocar amb l'aixecament d'una part de l'exercit i una guerra civil de tres anys, va culminar amb l'entrada dels nacionals a Barcelona i l’afusellament de Companys a Montjuïch, Els episodis de guerra, bombardejos, i construcció de refugis antiaeris a Barcelona, van ocupar un ampli espai en la nostra classe d'història, ja que molts de nosaltres aportàvem records i vivències de pares i familiars.

També hem conegut alcaldes emblemàtics per la ciutat, com Rius i Taulet o Bartomeu Robert,  que té el seu monument a la Plaça Tetuan, i altres, com Joan Pich i Pon, famós per les seves relliscades verbals (piquiponades). I ja en plena època franquista, hem recordat a Josep M. de Porcioles, responsable de molts disbarats urbanístic i a Joaquim Viola, assassinat amb la seva dona, posant-los una bomba al pit.

Monument al Doctor Robert a la plaça Tetuan

Hem vist com Catalunya prosperava obrint noves indústries i com florien a la seva ombra  artistes de nivell excepcional, que omplien la ciutat amb unes obres modernistes que sòn les que han donat fama a l'actual Barcelona; també hem vist com l’esperit emprenedor que ens ha caracteritzat, ha mirat d’avançar en matèria de desenvolupament, en l’època de la Mancomunitat i més tard, als anys trenta, amb un moviment encapçalat per un grup d'arquitectes, el Gatcpac, que proposava una arquitectura moderna i racional per la ciutat. 

 Barraquisme a Montjuïch.

Tampoc hem deixat de banda fer un recorregut per barris de vivendes socials, i per barris de barraquisme, tan presents en la nostra ciutat fins fa poques dècades, a causa de l'immigració de milers de persones, que, des d’Andalucia, Extremadura o Múrcia, venien a instal·lar-se a Barcelona, cercant un treball que allà no trobaven.

Durant el curs hem comprovat abastament que moltes iniciatives de millora i progrés s’han fet gràcies a l’esforç de molta gent d'aquí. Per part de l’estat, els avenços sempre s'han seguit de lluny i amb recel, sovint amb animadversió o la majoria de vegades han estat directament anul·lats per l'autoritat de torn. En certs moments hem vist reflectir-se unes conductes i unes situacions semblants a les d'ara. En resum, ha estat un curs interessant i profitós, un curs que convida a fer una comparativa de l'ahir i de l'avui, i dels camins que ens han portat a l'actual Barcelona.

Joan Maragall

La història de Barcelona camina de la mà de la història d’una Catalunya, que des de fa segles, lluita per preservar la seva naturalesa y la seva identitat. Com deia Maragall en contestació a un article d’Ortega i Gasset a El Imparcial de Madrid “La cuestión catalana... podrà tener sus altos y sus bajos, però siempre, siempre, siempre, os lo juro, volverà a levantar-se este impulso, esta fuerza, esta cosa viva, immortal que es la lengua y el sentimiento...”

NOUCENTISME

Grup Milà i Fontanals, de l'arquitecte Josep Goday

Després del Modernisme, aquell període exuberant, que revolucionà el món de l’art a Catalunya, va sorgir ben aviat a casa nostra un altre període ben diferent, el Noucentisme, i amb ell una nova manera d’encaminar la societat catalana, vers un model de cultura i de progrés.

L’arribada d’Enric Prat de la Riba a la presidència de la Diputació, l’any 1907, i la creació de la Mancomunitat l’any 1914, van  ser elements clau per encarrilar un moviment ideològic, que enllaçava el poder i la cultura en un esforç per modernitzar el país. A diferència del Modernisme, tendent a la desmesura i a una disbauxa creadora d’arrel nòrdica, el Noucentisme va representar la racionalitat i l’ordre, i va girar els ulls cap a una Mediterrània de tradició clàssica grecollatina.

L’obra de la Mancomunitat aportà una sèrie d’avenços socials molt importants per Catalunya, centrats en un conjunt de projectes culturals. Podríem citar l’Escola Industrial i la de Treball, l’Escola d’Art Dramàtic, l’Escola Superior de Bells Oficis, la reorganització de l’Escola Professional de la Dona, la Biblioteca de Catalunya, la xarxa de Biblioteques Populars, l’Escola de Bibliotecàries o l’Escola d’infermeres, entre moltes altres iniciatives. També cal destacar el  gran impuls que es va donar a la llengua des de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la secció filològica, on Pompeu Fabra emprengué la gegantina tasca de posar ordre al català,  promulgant les Normes Ortogràfiques i el Diccionari de la Llengua Catalana.

Pompeu Fabra

També es va crear un nou model d’escoles amb un sistema pedagògic propi, on es prioritzava la salut i el contacte amb la natura, com l’Escola del Bosc i la del Mar, i una col·lecció d’Escoles Públiques, que formen part del paisatge urbà barceloní, obra de l’arquitecte municipal, Josep Goday.

En quan a l’aspecte artístic, el Noucentisme conrea un estil de línees clàssiques de concepció molt més simple, seguint una estètica determinada. Podem apreciar un gran canvi en les formes, que ara són més rotundes.

La dona mediterrània d'Arístides Maillol

La dona deixa de ser aquella figura etèria i apareix com una dona Mediterrània, arrelada a la seva terra. De vegades sembla estàtica; no té el moviment ondulant de la dona modernista. Ella és senzilla però forta. Vol representar el treball conjunt d’un poble. 

M’ha agradat resumir amb un vídeo, alguns aspectes de l’estètica noucentista, una estètica que combina senzillesa i harmonia. Arquitectes com Josep Goday o Rafael Masó, pintors com Sunyer, Togores, Galí, Aragay u Obiols, Escultors com Clarà, Maillol, Casanovas o Marés, sense oblidar l'inclassificable pintor Torres Garcia, ni la delicadessa d'una exquisida Lola Anglada, acrediten la importància artística d'aquest moviment.

MODERNISME

Aquest vídeo el vaig fer l'any 2014, quan escrivia el bloc "Cantonades", com homenatge a una època esplendorosa del nostre patrimoni artístic i cultural. Després el vaig penjar al Youtube i ara que hem rememorat el nostre modernisme l'he rescatat.

CAL TOTXO

Fa un parell de diumenges, vam anar a fer una passejadeta per la urbanització de "Cal Totxo", i vam comprovar que realment hi ha una sèrie de cases d'estil modernista, que val la pena contemplar. La urbanització, ben propera a la part més coneguda del Tibidabo, no ofereix gaires facilitats d'accés; fa tot l'efecte d'un lloc que intenta preservar tan com pot el seu espai, malgrat estar situat a tocar del cim de la muntanya, prop de la mateixa plaça del Tibidabo. Suposo que és per aquest motiu que a internet no vaig trobar fotografies, ni gaires referències de la ubicació de l'indret. Als propietaris no els deu agradar que gent aliena a la urbanització, violi la seva intimitat. De fet algunes d'aquelles cases, sobretot les més boniques, semblaven tancades. Jo en vaig retratar unes quantes que em van semblar originals,  encara que no em va resultar una tasca massa fàcil, ja que el pendent i l'estretor dels carrers, no permetien fer meravelles.

Detall de mosaic a la façana

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

A dalt es pot veure el Temple Expiatori

                                                                                          

Detall

                                                                                                                                                                     
                                                                                                                                                                   
                                         

EL BARRI GÒTIC

El claustre de la Catedral

A la classe, l’Eva ens ha passat unes fotos i uns vídeos sobre el  que alguns qualifiquen com el “gran frau” de la Barcelona gòtica.  De fet, res del que he vist m’ha sorprès,  ja que, per diferents camins, (cursos d’art, llibres, internet, etc), ja sabia que determinats edificis de la part històrica de Barcelona havien rebut remodelacions discutibles a començaments del segle XX.  Alexandre Cirici, en el seu llibre sobre Barcelona, de l’any 1952, parlava obertament d’aquestes remodelacions, així com l’Oriol Vergés, Pla i altres autors, en llibres que corrien per casa. Vull dir que aquestes qüestions mai han estat secretes ni motiu d’escàndol pels barcelonins actuals. Tothom, mínimament informat sobre les particularitats de la nostra ciutat sap, i no s’escandalitza de que la façana de la catedral  sigui de l’any 1890, al contrari, més aviat ens admira que el banquer Manuel Girona hagués tingut la generositat de sufragar-la i li estem molt agraïts.

L'antiga façana de la Catedral.

A finals del segle dinou i fins a començaments del vint, aquella part de Barcelona patia les conseqüències de tants anys d’estretors i de muralles imposades i la catedral no en quedava al marge; enmig de carrerons, no oferia cap perspectiva ni brillantor. A més la seva façana era nefasta. No havia estat mai acabada des que es deturaren les obres en època medieval, el 1430 (només cal veure les fotografies de l’abans i el després) i la seva construcció s'havia anat ajornant, segurament per motius econòmics. El seu interior, en canvi, era i  és d’una bellísima factura gòtica, de la que precisament es parla ben poc. Era necessari, al meu parer, una remodelació que potenciés la seva importància com a seu de la ciutat.

El criteri que van seguir els arquitectes Oriol Mestres i August Font en quan a estil, va ser el d’un neogòtic d’influència europea, inspirat en un disseny que, ja el 1408, havia dibuixat el Mestre Carlí, i que es conservava a l’arxiu catedralici.

L'Avinguda de la Catedral

La nova façana de la catedral, junt amb l'obertura de la Via Laietana i l’enderroc posterior d’edificis sense valor arquitectònic i molt malmesos per les bombes, són els que han anat transformant de mica en mica tot aquell espai tan estret, fins transformar-lo en una via ampla que li atorga la dimensió monumental i la perspectiva que té ara.

A més a més, i amb motiu de l’exposició de 1929, es va remodelar el barri que vorejava la Catedral, l’anomenat Barri Gòtic. Els criteris de rehabilitació d’aquella època no eren els d’ara i llavors es va optar per embellir alguns edificis, afegint-hi uns elements que abans no tenien. També es va fer el trasllat i reubicació d'algunes cases, que procedien del sector enderrocat, durant les obres de la Via Laietana, com la Casa Padellàs.

. 

Les cases dels Canonges abans i després de la rehabilitació

Les Cases dels Canonges, edificades en època gòtica, en el segle XIV, i l’arc del carrer del Bisbe, s’enduen la palma en quan a crítiques; a les primeres s’els retreu afegits d’estil neogòtic sobre les parts recuperades de l’obra original. Si comparem les dues fotografies, podem veure una gran diferència, és veritat, El mateix Cirici, citat abans, comenta la radical restauraciò d'aquestes cases, però ho atenua arguïnt que, en línies generals,"representen el tipus complet de la casa catalana del segle XIV".

El pont del carrer del Bisbe, fou construït l’any 1929 per Joan Rubió i Bellver, per comunicar el Palau de la Generalitat amb les Cases dels Canonges, que es convertien en residència oficial del president de la Generalitat. Està inspirat en un gòtic flamíger molt vistós. És, doncs, una obra totalment nova, però té l’encert d’encaixar amb l’entorn, i sens dubte, és l’element més retratat de tot el barri. No obstant, totes aquestes remodelacions tan criticades, sembla ser que mereixen l’aprovació general, si ho jutgem per la gran quantitat de gent que les visita.

Com a ex-veïna, vull dir que estimo aquest barri tal com és ara perquè jo ja el vaig conèixer més o menys així. Quan hi vivia no hi havia gaires turistes; eren llocs tranquils per on hi caminaven majoritàriament els barcelonins, parlo dels voltants dels anys cinquanta-seixanta, I també vull dir que m'agrada passejar-hi i celebrar les festes que assenyala el calendari tradicional, fira de Santa Llúcia, Santa Eulàlia, Ou com Balla, La Mercè, etc. De petita, el meu pare ja em portava a les festes de Sant Roc, a la plaça Nova, que encara era una placeta recollida.

Salò del Tinell. Palau Reial Major

D’altra banda, trobo sospitós que actualment es vulgui fer aflorar un tema ja conegut, sobretot perquè acostuma a venir d'un sector directament hostil, interessat en desacreditar, que barreja opinions polítiques d’abans i d’ara de manera barroera. Això es pot comprovar viatjant per internet, on alguns parlen molt despectivament del barri qualificant-lo de "falsificació històrica, d’invenció de la tradició, de parc temàtic, d’invent fabricat per a turistes", etc. etc. Tot plegat una exageració malintencionada que només evidencia ressentiment i mala fe. Aquest rebombori insidiós coincideix amb els inicis de l'anomenat "procés independentista". Ves per on, quina casualitat!

La Plaça del Rei

És que potser no era gòtica la Catedral, el Palau Reial Major, la Capella de Santa Àgata, o la façana lateral de la Generalitat, abans de la rehabilitació? Perquè sempre ens han de flagel·lar els mateixos? Crec que els que van dur a terme aquelles remodelacions, volien embellir el sector segurament amb una visió romàntica, però treballaven sobre una base i un traçat preexistent, que moltes ciutats voldrien tenir i no tenen. Tot allò no va néixer del no-res. Parlen de falsejar la història i obliden que aquelles remodelacions també pertanyien a un moment determinat. Vull pensar que ara potser es farien d'una altra manera. Què pretenen ara aquests falsos puristes? El que està fet, està fet, i no cal remenar-ho tant. Altra cosa és informar degudament a la gent que ho visita.

La casa Padellàs, traslladada pedra a pedra a la Pl. del Rei,
des del carrer Mercaders, afectat per la Reforma.

Només afegiré que si aquells arquitectes i polítics que van "perpetrar" les "terribles falsificacions", van seguir un pla estratègic, entrellucant el futur boom turístic d'ara, cal dir que ho van encertar de ple. Mare de Déu, quina visió a llarg termini tan extraordinària! Llàstima que ells no ho van arribar a veure!

VIA LAIETANA. l'ABANS I L'ARA D'UN BARRI

M’agrada conèixer la història de Barcelona, la meva ciutat; descobrir quins han estat els personatges que l’han anat perfilant, els fets polítics que l’han afectat, l’evolució que han sofert  els seus barris, els seus carrers, les seves places, els seus edificis i els seus monuments, així com el seu model d'urbanisme, les tendències arquitectòniques que hi han destacat o els diferents tipus de societat que s’hi han format. En resum, m’agrada saber perquè presenta la fesomia que té ara, aquesta fesomia que atrau a tanta gent.

Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè m’adono que, en general, els barcelonins estimem molt la nostra ciutat. Jo em declaro obertament devota de Barcelona; vaig néixer al carrer Portaferrissa, i en el meu blog “Cantonades”, ja vaig mencionar que considero un privilegi haver-me criat en un barri tan carregat d’història. Llavors encara no la coneixia gaire aquesta història, però era conscient que aquelles pedres duien l’empremta dels que havien conformat la ciutat. Eren indrets entranyables, plens de vida, pels que transitava diàriament.

La Plaça Nova abans de l'enderrocament
de les cases de l'esquerra.

Jo encara vaig poder veure la Plaça Nova abans d’enderrocar les últimes cases que li donaven forma de plaça, entre els anys 1955 - 1958. Això suposava deixar al descobert l’antiga muralla romana amb dues de les primitives torres. I també vaig ser testimoni, (hi ho recordo molt bé) de les obres de construcció del grup de cases enfront de la Catedral i las del modern Col·legi d’Arquitectes. Així es completava el traçat de l’Avinguda de la Catedral tal com la coneixem ara.

El meu carrer estava situat al  bell  mig de dos  punts  estratègics: per  un costat tenia  la  Rambla,  un passeig antic i popular i per l’altre, el Barri Gòtic i la Via Laietana. Com que aquest vial era tan aprop de casa, el travessava sovint de petita, amb la meva mare, quan  anàvem  al mercat de Santa Caterina, o amb el meu pare, quan ens duia al seu despatx i em preguntava com era possible que  hi hagués  un carrer com aquell, amb tan de trànsit  i amb uns edificis tan alts i diferents dels que l'envoltaven. Nin-
gú m'havia explicat llavors la seva història i la he anat descobrint pel meu compte a trossets. 

La casa del gremi dels Velers. Al fons,
l'edifici de la Caixa.

la Via Laietana abans d'arribar
a l'avinguda de la Catedral

               

Aquest important carrer que enllaça el port amb la part dreta de l’Eixample, pren el nom de les primeres tribus iberes que van ocupar la zona, els laietans. Les obres de la Reforma van suposar l’enderrocament de una part molt gran de la part vella de la ciutat, d’aquella Barcelona de carrerons estrets i foscos del barri de Ribera. La plaça de l'Oli que surt retratada abaix, va ser una de les víctimes d'aquella dràstica reforma. Actualment, el seu emplaçament correspondria al costat de la plaça Berenguer el Gran. La casa Valentí Soler que apareix a la dreta de la foto de l'actual plaça Berenguer és una de les poques que ha funcionat com habitatge des de  l'inici. Tinc uns amics que hi viuen. 

La plaça de l'oli.

Estàtua de Berenguer el Gran

Les obres van començar el 10 de març de 1908 i es van fer en tres  trams diferenciats:

El primer  1908 – 1909, entre el port i la Plaça de l’Àngel a càrrec de Domènech i Montaner.

El segon 1909 – 1911, entre la Plaça de l’Àngel i S. Pere més Baix a càrrec de Puig i Cadafalch.

El tercer 1911- 1913, entre S, Pere més Baix i Pl. Urquinaona a càrrec de Ferran Romeu.

Finalitzava l’etapa Modernista i es va optar per un estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, que  canvià radicalment la imatge d'un sector important de la ciutat.  Grans edificis amb moltes finestres a banda i banda al llarg de 900 metres per 80 d’amplada, sense arbrat i un gran vial pel trànsit de vehicles, suposaven un trencament total amb l’entorn, però era necessaris per dinamitzar la zona. La majoria d’edificis eren estaments oficials u oficines. A més, es va aprofitar aquell estat d'obres, per la construcció soterrada de túnels, pel metro que s’estava projectant.

la construcció dels tunels del metro.

La casa Florensà, el Casal del Metge´

El meu pare tenia el seu despatx en un d’aquells edificis nous, el Casal del Metge, i per això  teníem molta relació amb la Via Laietana. La meva germana i jo hi anaven sovint, sempre que hi havia desfilades o processons i sobre tot, a veure la cavalcada de Reis.La casa de color més clar que es veu a la dreta de la foto, l'edifici Zurich, és l'ùltima que es va construir a la Via Laietana.

Una curios edificació, la casa Pomés, de l'arquitecte Claudi Duran,  construïda  l'any 1919,  presenta  dos   estils   ben diferents. Mentre que la  façana de  la Via Laietana  nº 15 
és  d'estil neogòtic molt treballat,  amb una bonica  tribuna central que  ocupa  les plantes segona i tercera,  la  façana posterior, en el carrer Sotstinent Navarro, ofereix el contrast d'una deliciosa  mostra de modernisme tardà en tons blaus.

UN PERFIL SINGULAR

Les Festes de Nadal són familiars, emotives i tendres, però també trastornen bastant el ritme ordinari de les coses, si més no, a una servidora. Després d'uns dies immersa en una agitació considerable, han seguit uns altres d'una calma agraïda, que m’ha sumit en una estranya mandra. Per això m’ha costat reprendre el meu ritme habitual. Avui torno a situar-me davant d’aquest pobret blog,  conscient que l’he tingut massa dies abandonat. Fruit d’aquest abandó, pul·lulen amb un cert desordre pel meu cap trossets de les diferents lliçons que hem tocat darrerament.

Totes aquestes lliçons em fan retrocedir unes quantes dècades en la història contemporània  de Barcelona. Algunes em resulten més festives, com la que he triat, que ens explica la creació del Tibidabo pel Dr. Andreu (el Pastilletes), el 1901. Aquest tema m’omple d’alegres records i per això el trio, per fer més agradable el meu retorn al treball. 

Del Tibidabo recordo que, ja de camí, vivia una emocionant aventura quan pujava al tramvia Blau, per una avinguda vorejada de cases magnífiques amb jardí, i seguia després quan ascendia amb el funicular, aquell estrany vehicle en forma d’escaleta, que segons diuen va ser el primer de la península, inaugurat l’any 1901. Un cop a dalt gaudia d’una vista fantàstica de la ciutat o pujava a alguna de les innumerables atraccions. Les més emblemàtiques, com l’avió, resulten ara bastant “demodés”, és veritat, però això forma part del seu encant. La més antiga és el Ferrocarril Aeri, obra de Marià Rubió, que es va inaugurar fa més de 100 anys, el 1915. L'atracció ha patit poques transformacions al llarg de la seva vida i conserva la seva essència. Segueix un recorregut que encara fa el seu efecte, penjat d’un singular monocarril.
                                                                 

L'actual s'ha modernitzat.

                 

El ferrocarril original

                                                 

L’edificació del Temple Expiatori té el seu origen al 1876, amb l’adquisició d’uns terrenys, per part de la Junta de Cavallers Catòlics. L’any 1886, la muntanya va rebre la visita de Giovanni Bosco, convidat per Dorotea de Chopitea, gran mecenes i promotora del projecte, que l'obsequià  amb aquests terrenys, fent la promesa de construir-hi una església dedicada al Sagrat Cor. Primer s'hi construí una petita ermita d'estil neogòtic, i més tard un pavelló d'estil mudèjar, i ja entrat el nou segle, es col·locà per fi la primera pedra del nou temple, l’any 1902, L'obra fou encarregada a Enric Sagnier i Villavecchia, l'arquitecte més prolífic de la nostra ciutat, que va morir abans d'acabar-la i la continuà el seu fill, Josep M. Sagnier i Vidal. No es completà del tot fins l’any 1961 amb el coronament de l’edifici amb l’estàtua del Sagrat Cor, obra de Josep Miret. 

El record més pintoresc que guardo d’aquesta església i que dóna fe d’uns temps feliçment superats, em transporta als meus sis o set anyets, durant la  primera sortida que vaig fer amb les monges del col·legi. No recordo quina de les dues havia perdut la mantellina, si la meva companya o jo, però el cas és que la monja responsable ens va fer entrar a les dues sota una sola mantellina, amb els caparrons ben juntets, no fos cas que cometéssim el pecat d’entrar a cap descobert. Això sí, recordo haver rigut molt.

Tot el que envolta la muntanya té el seu interès: la Torre de les Aigües, per exemple, ja forma part del paisatge. És obra de l’arquitecte Josep Amargós i abasteix les àrees del Tibidabo fins a Sant Pere Màrtir. És una interessant construcció de rajola vista, inaugurada el 1905, i està inclosa en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La zona residencial “Cal Totxo”, (trobo que el nom no concorda amb la seva categoria) baixant a l'esquerra de la muntanya, conserva una gran personalitat. Concebuda en principi com a colònia d’estiueig, conforma una vintena de cases de gran valor arquitectònic, algunes d’estil modernista. El conjunt també està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

Tenim també l’Observatori Fabra, segons un projecte d’Eduard Fontseré i Riba i Josep Domènech i Estapà,  inaugurat el 1904, pel rei Alfons XIII. El componen tres seccions: la astronòmica, la sísmica i la meteorològica. Ves per on, la ressenya d’aquest edifici no ens diu que estigui inclòs en el Catàleg del Patrimoni com els anteriors, però ja disposada a fer broma, trobo que té prou mèrits per ser-hi, ja que ens explica que és un preciós edifici modernista, restaurat l’any 1992, que ofereix visites guiades els diumenges, sopars gastronòmics a l’estiu i jornades d’observació nocturna durant tot l’any. Déu ni do!