LA BARCELONA CONTEMPORÀNIA - FI DE CURS

Tot arriba i de vegades potser massa aviat. Em refereixo al final de l’assignatura “Història Contemporània de Barcelona”, un curs que per mi encara ha resultat més curt, per haver-lo començat més tard. Malgrat tot, sembla mentida les coses que he arribat a conèixer en tan poc temps sobre la història recent de la nostra ciutat.

 Farien falta moltes hores de lectura tranquil·la per conèixer a  fons cadascun dels temes que l’Eva ha anat desgranant. La nostra Història Contemporània ha tingut moments brillants i altres més foscos, però ha donat mostres de posseir una empenta i un esperit  gens acomodatici. Per el meu bloc només he escollit episodis que hem resultaven propers per diverses circumstàncies; d’altres, igualment interessants, els he anat ajornant perquè m’ha semblat que potser els reduiria a un ball de noms i de xifres i ja vaig dir que no era aquest el meu propòsit en començar el bloc. Només he tractat de mostrar alguns aspectes de la meva relació amb Barcelona, sense reflectir punt per punt tot el que l’Eva ens anava explicant. La complexitat d’una època en que es produïen grans moviments polítics i sociològics, en un espai de temps reduït ja la podem trobar en les lliçons que l’Eva ens ha anat enviant periòdicament per Internet.

Sóc filla de la postguerra i d’ella només vaig viure les conseqüències, ignorant coses importants del nostre passat com a país. La dictadura de Franco ens va segrestar la nostra pròpia història i a casa meva, tot i estimar molt la nostra ciutat i les nostres tradicions, no es parlava gaire de la guerra ni de cap tema que pogués resultar problemàtic, i poc entenedor per les nostres ments infantils; per a mi, la guerra havia estat una època fosca, cruel, en que hi va haver molta fam, molta por, i molts morts, però ignorava  perquè s'havia produït. A la meva escola, encara se’n parlava molt menys. Els criteris restrictius del nacional-catolicisme, impedien qualsevol incursió per terrenys que no fossin els que marcava la dictadura. 

Recordo que quan estudiàvem la “Historia de España”, aquella rància història farcida d’episodis d’un heroisme exagerat, les monges del meu col·legi, originàries de Lleida, quan arribàvem als últims capítols, tenien el bon criteri de tallar en sec i fer-nos tornar als inicis del llibre, els ibers i els celtes, que no comprometien gens. Vull pensar que ho feien per vergonya i els agraeixo molt el detall. He comprovat que altres companys d'aquest curs no van tenir tanta sort i els va tocar haver d’empassar-se les doctrines de la falange i del "glorioso alzamiento". Suposo que en les classes de batxillerat devia ser obligatori aquests adoctrinament, però les que fèiem comerç ens en vam lliurar.

L'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïch

Faré un resum anàrquic i desordenat d’algunes de les matèries que hem tocat en aquests mesos i que no han sortit en el meu bloc. Amb l’Eva ens hem passejat per les dues Exposicions Internacionals, la de 1888 a la Ciutadella i la de 1929 a Montjuïch, hem patit veient barbaritats a dues bandes, com la Setmana Tràgica, amb la crema d’esglésies  i l’afusellament de Ferrer i Guardia i posteriorment, també amb els assassinats en l’època del pistolerisme. Hem vist com naixien ideologies polítiques diverses: l’anarquisme, el socialisme o el lerrouxisme i com creixien els moviments obrers  amb noves organitzacions sindicals.

Restes del Gran Casino de la Rabassada

El Comte de Güell

Hem sabut que a la carretera de la Rabassada va existir un Casino fabulós del que actualment  tan sols queden rastres de parets en ruïnes. I també que ja al llunyà 1909, es va crear una societat dedicada a la promoció de Barcelona titulada “Sociedad de Atracció de forasteros”, una entitat semiprivada, subvencionada per l’Ajuntament i la Diputació que publicava la revista “Barcelona Atracción”.

També hem conegut a personatges significatius per la ciutat com Eusebi Güell, Comte de Güell, gran mecenes de Gaudí i responsable de les grandioses obres d'aquest arquitecte; també hem tingut notícia del mecenatge d'una dona de nom exòtic, Dorotea de Chopitea,  benefactora de moltes obres catòliques i socials, i hem volgut recuperar la memòria d'un personatge injustament oblidat, Josep Comas i Solà, astrònom que descobrí nombrosos asteroides, entre ells un petit planeta que batejà amb el nom de Barcelona.

Primo de Rivera

Hem vist com s’estenia Barcelona amb les agregacions de diversos pobles com Gràcia, Sant Martí, Sants i altres, que ara són barris, encara que conserven una fesomia i una personalitat pròpies. Hem seguit amb tristesa la davallada de progrés que va patir Catalunya amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, i els problemes que van viure, durant la Segona República als anys trenta, els presidents Macià i Companys, per tal de mantenir l'autonomia. Aquesta etapa d'apertura, que va desembocar amb l'aixecament d'una part de l'exercit i una guerra civil de tres anys, va culminar amb l'entrada dels nacionals a Barcelona i l’afusellament de Companys a Montjuïch, Els episodis de guerra, bombardejos, i construcció de refugis antiaeris a Barcelona, van ocupar un ampli espai en la nostra classe d'història, ja que molts de nosaltres aportàvem records i vivències de pares i familiars.

També hem conegut alcaldes emblemàtics per la ciutat, com Rius i Taulet o Bartomeu Robert,  que té el seu monument a la Plaça Tetuan, i altres, com Joan Pich i Pon, famós per les seves relliscades verbals (piquiponades). I ja en plena època franquista, hem recordat a Josep M. de Porcioles, responsable de molts disbarats urbanístic i a Joaquim Viola, assassinat amb la seva dona, posant-los una bomba al pit.

Monument al Doctor Robert a la plaça Tetuan

Hem vist com Catalunya prosperava obrint noves indústries i com florien a la seva ombra  artistes de nivell excepcional, que omplien la ciutat amb unes obres modernistes que sòn les que han donat fama a l'actual Barcelona; també hem vist com l’esperit emprenedor que ens ha caracteritzat, ha mirat d’avançar en matèria de desenvolupament, en l’època de la Mancomunitat i més tard, als anys trenta, amb un moviment encapçalat per un grup d'arquitectes, el Gatcpac, que proposava una arquitectura moderna i racional per la ciutat. 

 Barraquisme a Montjuïch.

Tampoc hem deixat de banda fer un recorregut per barris de vivendes socials, i per barris de barraquisme, tan presents en la nostra ciutat fins fa poques dècades, a causa de l'immigració de milers de persones, que, des d’Andalucia, Extremadura o Múrcia, venien a instal·lar-se a Barcelona, cercant un treball que allà no trobaven.

Durant el curs hem comprovat abastament que moltes iniciatives de millora i progrés s’han fet gràcies a l’esforç de molta gent d'aquí. Per part de l’estat, els avenços sempre s'han seguit de lluny i amb recel, sovint amb animadversió o la majoria de vegades han estat directament anul·lats per l'autoritat de torn. En certs moments hem vist reflectir-se unes conductes i unes situacions semblants a les d'ara. En resum, ha estat un curs interessant i profitós, un curs que convida a fer una comparativa de l'ahir i de l'avui, i dels camins que ens han portat a l'actual Barcelona.

Joan Maragall

La història de Barcelona camina de la mà de la història d’una Catalunya, que des de fa segles, lluita per preservar la seva naturalesa y la seva identitat. Com deia Maragall en contestació a un article d’Ortega i Gasset a El Imparcial de Madrid “La cuestión catalana... podrà tener sus altos y sus bajos, però siempre, siempre, siempre, os lo juro, volverà a levantar-se este impulso, esta fuerza, esta cosa viva, immortal que es la lengua y el sentimiento...”

NOUCENTISME

Grup Milà i Fontanals, de l'arquitecte Josep Goday

Després del Modernisme, aquell període exuberant, que revolucionà el món de l’art a Catalunya, va sorgir ben aviat a casa nostra un altre període ben diferent, el Noucentisme, i amb ell una nova manera d’encaminar la societat catalana, vers un model de cultura i de progrés.

L’arribada d’Enric Prat de la Riba a la presidència de la Diputació, l’any 1907, i la creació de la Mancomunitat l’any 1914, van  ser elements clau per encarrilar un moviment ideològic, que enllaçava el poder i la cultura en un esforç per modernitzar el país. A diferència del Modernisme, tendent a la desmesura i a una disbauxa creadora d’arrel nòrdica, el Noucentisme va representar la racionalitat i l’ordre, i va girar els ulls cap a una Mediterrània de tradició clàssica grecollatina.

L’obra de la Mancomunitat aportà una sèrie d’avenços socials molt importants per Catalunya, centrats en un conjunt de projectes culturals. Podríem citar l’Escola Industrial i la de Treball, l’Escola d’Art Dramàtic, l’Escola Superior de Bells Oficis, la reorganització de l’Escola Professional de la Dona, la Biblioteca de Catalunya, la xarxa de Biblioteques Populars, l’Escola de Bibliotecàries o l’Escola d’infermeres, entre moltes altres iniciatives. També cal destacar el  gran impuls que es va donar a la llengua des de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la secció filològica, on Pompeu Fabra emprengué la gegantina tasca de posar ordre al català,  promulgant les Normes Ortogràfiques i el Diccionari de la Llengua Catalana.

Pompeu Fabra

També es va crear un nou model d’escoles amb un sistema pedagògic propi, on es prioritzava la salut i el contacte amb la natura, com l’Escola del Bosc i la del Mar, i una col·lecció d’Escoles Públiques, que formen part del paisatge urbà barceloní, obra de l’arquitecte municipal, Josep Goday.

En quan a l’aspecte artístic, el Noucentisme conrea un estil de línees clàssiques de concepció molt més simple, seguint una estètica determinada. Podem apreciar un gran canvi en les formes, que ara són més rotundes.

La dona mediterrània d'Arístides Maillol

La dona deixa de ser aquella figura etèria i apareix com una dona Mediterrània, arrelada a la seva terra. De vegades sembla estàtica; no té el moviment ondulant de la dona modernista. Ella és senzilla però forta. Vol representar el treball conjunt d’un poble. 

M’ha agradat resumir amb un vídeo, alguns aspectes de l’estètica noucentista, una estètica que combina senzillesa i harmonia. Arquitectes com Josep Goday o Rafael Masó, pintors com Sunyer, Togores, Galí, Aragay u Obiols, Escultors com Clarà, Maillol, Casanovas o Marés, sense oblidar l'inclassificable pintor Torres Garcia, ni la delicadessa d'una exquisida Lola Anglada, acrediten la importància artística d'aquest moviment.