MODERNISME

Aquest vídeo el vaig fer l'any 2014, quan escrivia el bloc "Cantonades", com homenatge a una època esplendorosa del nostre patrimoni artístic i cultural. Després el vaig penjar al Youtube i ara que hem rememorat el nostre modernisme l'he rescatat.

CAL TOTXO

Fa un parell de diumenges, vam anar a fer una passejadeta per la urbanització de "Cal Totxo", i vam comprovar que realment hi ha una sèrie de cases d'estil modernista, que val la pena contemplar. La urbanització, ben propera a la part més coneguda del Tibidabo, no ofereix gaires facilitats d'accés; fa tot l'efecte d'un lloc que intenta preservar tan com pot el seu espai, malgrat estar situat a tocar del cim de la muntanya, prop de la mateixa plaça del Tibidabo. Suposo que és per aquest motiu que a internet no vaig trobar fotografies, ni gaires referències de la ubicació de l'indret. Als propietaris no els deu agradar que gent aliena a la urbanització, violi la seva intimitat. De fet algunes d'aquelles cases, sobretot les més boniques, semblaven tancades. Jo en vaig retratar unes quantes que em van semblar originals,  encara que no em va resultar una tasca massa fàcil, ja que el pendent i l'estretor dels carrers, no permetien fer meravelles.

Detall de mosaic a la façana

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                         

A dalt es pot veure el Temple Expiatori

                                                                                          

Detall

                                                                                                                                                                     
                                                                                                                                                                   
                                         

EL BARRI GÒTIC

El claustre de la Catedral

A la classe, l’Eva ens ha passat unes fotos i uns vídeos sobre el  que alguns qualifiquen com el “gran frau” de la Barcelona gòtica.  De fet, res del que he vist m’ha sorprès,  ja que, per diferents camins, (cursos d’art, llibres, internet, etc), ja sabia que determinats edificis de la part històrica de Barcelona havien rebut remodelacions discutibles a començaments del segle XX.  Alexandre Cirici, en el seu llibre sobre Barcelona, de l’any 1952, parlava obertament d’aquestes remodelacions, així com l’Oriol Vergés, Pla i altres autors, en llibres que corrien per casa. Vull dir que aquestes qüestions mai han estat secretes ni motiu d’escàndol pels barcelonins actuals. Tothom, mínimament informat sobre les particularitats de la nostra ciutat sap, i no s’escandalitza de que la façana de la catedral  sigui de l’any 1890, al contrari, més aviat ens admira que el banquer Manuel Girona hagués tingut la generositat de sufragar-la i li estem molt agraïts.

L'antiga façana de la Catedral.

A finals del segle dinou i fins a començaments del vint, aquella part de Barcelona patia les conseqüències de tants anys d’estretors i de muralles imposades i la catedral no en quedava al marge; enmig de carrerons, no oferia cap perspectiva ni brillantor. A més la seva façana era nefasta. No havia estat mai acabada des que es deturaren les obres en època medieval, el 1430 (només cal veure les fotografies de l’abans i el després) i la seva construcció s'havia anat ajornant, segurament per motius econòmics. El seu interior, en canvi, era i  és d’una bellísima factura gòtica, de la que precisament es parla ben poc. Era necessari, al meu parer, una remodelació que potenciés la seva importància com a seu de la ciutat.

El criteri que van seguir els arquitectes Oriol Mestres i August Font en quan a estil, va ser el d’un neogòtic d’influència europea, inspirat en un disseny que, ja el 1408, havia dibuixat el Mestre Carlí, i que es conservava a l’arxiu catedralici.

L'Avinguda de la Catedral

La nova façana de la catedral, junt amb l'obertura de la Via Laietana i l’enderroc posterior d’edificis sense valor arquitectònic i molt malmesos per les bombes, són els que han anat transformant de mica en mica tot aquell espai tan estret, fins transformar-lo en una via ampla que li atorga la dimensió monumental i la perspectiva que té ara.

A més a més, i amb motiu de l’exposició de 1929, es va remodelar el barri que vorejava la Catedral, l’anomenat Barri Gòtic. Els criteris de rehabilitació d’aquella època no eren els d’ara i llavors es va optar per embellir alguns edificis, afegint-hi uns elements que abans no tenien. També es va fer el trasllat i reubicació d'algunes cases, que procedien del sector enderrocat, durant les obres de la Via Laietana, com la Casa Padellàs.

. 

Les cases dels Canonges abans i després de la rehabilitació

Les Cases dels Canonges, edificades en època gòtica, en el segle XIV, i l’arc del carrer del Bisbe, s’enduen la palma en quan a crítiques; a les primeres s’els retreu afegits d’estil neogòtic sobre les parts recuperades de l’obra original. Si comparem les dues fotografies, podem veure una gran diferència, és veritat, El mateix Cirici, citat abans, comenta la radical restauraciò d'aquestes cases, però ho atenua arguïnt que, en línies generals,"representen el tipus complet de la casa catalana del segle XIV".

El pont del carrer del Bisbe, fou construït l’any 1929 per Joan Rubió i Bellver, per comunicar el Palau de la Generalitat amb les Cases dels Canonges, que es convertien en residència oficial del president de la Generalitat. Està inspirat en un gòtic flamíger molt vistós. És, doncs, una obra totalment nova, però té l’encert d’encaixar amb l’entorn, i sens dubte, és l’element més retratat de tot el barri. No obstant, totes aquestes remodelacions tan criticades, sembla ser que mereixen l’aprovació general, si ho jutgem per la gran quantitat de gent que les visita.

Com a ex-veïna, vull dir que estimo aquest barri tal com és ara perquè jo ja el vaig conèixer més o menys així. Quan hi vivia no hi havia gaires turistes; eren llocs tranquils per on hi caminaven majoritàriament els barcelonins, parlo dels voltants dels anys cinquanta-seixanta, I també vull dir que m'agrada passejar-hi i celebrar les festes que assenyala el calendari tradicional, fira de Santa Llúcia, Santa Eulàlia, Ou com Balla, La Mercè, etc. De petita, el meu pare ja em portava a les festes de Sant Roc, a la plaça Nova, que encara era una placeta recollida.

Salò del Tinell. Palau Reial Major

D’altra banda, trobo sospitós que actualment es vulgui fer aflorar un tema ja conegut, sobretot perquè acostuma a venir d'un sector directament hostil, interessat en desacreditar, que barreja opinions polítiques d’abans i d’ara de manera barroera. Això es pot comprovar viatjant per internet, on alguns parlen molt despectivament del barri qualificant-lo de "falsificació històrica, d’invenció de la tradició, de parc temàtic, d’invent fabricat per a turistes", etc. etc. Tot plegat una exageració malintencionada que només evidencia ressentiment i mala fe. Aquest rebombori insidiós coincideix amb els inicis de l'anomenat "procés independentista". Ves per on, quina casualitat!

La Plaça del Rei

És que potser no era gòtica la Catedral, el Palau Reial Major, la Capella de Santa Àgata, o la façana lateral de la Generalitat, abans de la rehabilitació? Perquè sempre ens han de flagel·lar els mateixos? Crec que els que van dur a terme aquelles remodelacions, volien embellir el sector segurament amb una visió romàntica, però treballaven sobre una base i un traçat preexistent, que moltes ciutats voldrien tenir i no tenen. Tot allò no va néixer del no-res. Parlen de falsejar la història i obliden que aquelles remodelacions també pertanyien a un moment determinat. Vull pensar que ara potser es farien d'una altra manera. Què pretenen ara aquests falsos puristes? El que està fet, està fet, i no cal remenar-ho tant. Altra cosa és informar degudament a la gent que ho visita.

La casa Padellàs, traslladada pedra a pedra a la Pl. del Rei,
des del carrer Mercaders, afectat per la Reforma.

Només afegiré que si aquells arquitectes i polítics que van "perpetrar" les "terribles falsificacions", van seguir un pla estratègic, entrellucant el futur boom turístic d'ara, cal dir que ho van encertar de ple. Mare de Déu, quina visió a llarg termini tan extraordinària! Llàstima que ells no ho van arribar a veure!

VIA LAIETANA. l'ABANS I L'ARA D'UN BARRI

M’agrada conèixer la història de Barcelona, la meva ciutat; descobrir quins han estat els personatges que l’han anat perfilant, els fets polítics que l’han afectat, l’evolució que han sofert  els seus barris, els seus carrers, les seves places, els seus edificis i els seus monuments, així com el seu model d'urbanisme, les tendències arquitectòniques que hi han destacat o els diferents tipus de societat que s’hi han format. En resum, m’agrada saber perquè presenta la fesomia que té ara, aquesta fesomia que atrau a tanta gent.

Tot aquest preàmbul ve a tomb perquè m’adono que, en general, els barcelonins estimem molt la nostra ciutat. Jo em declaro obertament devota de Barcelona; vaig néixer al carrer Portaferrissa, i en el meu blog “Cantonades”, ja vaig mencionar que considero un privilegi haver-me criat en un barri tan carregat d’història. Llavors encara no la coneixia gaire aquesta història, però era conscient que aquelles pedres duien l’empremta dels que havien conformat la ciutat. Eren indrets entranyables, plens de vida, pels que transitava diàriament.

La Plaça Nova abans de l'enderrocament
de les cases de l'esquerra.

Jo encara vaig poder veure la Plaça Nova abans d’enderrocar les últimes cases que li donaven forma de plaça, entre els anys 1955 - 1958. Això suposava deixar al descobert l’antiga muralla romana amb dues de les primitives torres. I també vaig ser testimoni, (hi ho recordo molt bé) de les obres de construcció del grup de cases enfront de la Catedral i las del modern Col·legi d’Arquitectes. Així es completava el traçat de l’Avinguda de la Catedral tal com la coneixem ara.

El meu carrer estava situat al  bell  mig de dos  punts  estratègics: per  un costat tenia  la  Rambla,  un passeig antic i popular i per l’altre, el Barri Gòtic i la Via Laietana. Com que aquest vial era tan aprop de casa, el travessava sovint de petita, amb la meva mare, quan  anàvem  al mercat de Santa Caterina, o amb el meu pare, quan ens duia al seu despatx i em preguntava com era possible que  hi hagués  un carrer com aquell, amb tan de trànsit  i amb uns edificis tan alts i diferents dels que l'envoltaven. Nin-
gú m'havia explicat llavors la seva història i la he anat descobrint pel meu compte a trossets. 

La casa del gremi dels Velers. Al fons,
l'edifici de la Caixa.

la Via Laietana abans d'arribar
a l'avinguda de la Catedral

               

Aquest important carrer que enllaça el port amb la part dreta de l’Eixample, pren el nom de les primeres tribus iberes que van ocupar la zona, els laietans. Les obres de la Reforma van suposar l’enderrocament de una part molt gran de la part vella de la ciutat, d’aquella Barcelona de carrerons estrets i foscos del barri de Ribera. La plaça de l'Oli que surt retratada abaix, va ser una de les víctimes d'aquella dràstica reforma. Actualment, el seu emplaçament correspondria al costat de la plaça Berenguer el Gran. La casa Valentí Soler que apareix a la dreta de la foto de l'actual plaça Berenguer és una de les poques que ha funcionat com habitatge des de  l'inici. Tinc uns amics que hi viuen. 

La plaça de l'oli.

Estàtua de Berenguer el Gran

Les obres van començar el 10 de març de 1908 i es van fer en tres  trams diferenciats:

El primer  1908 – 1909, entre el port i la Plaça de l’Àngel a càrrec de Domènech i Montaner.

El segon 1909 – 1911, entre la Plaça de l’Àngel i S. Pere més Baix a càrrec de Puig i Cadafalch.

El tercer 1911- 1913, entre S, Pere més Baix i Pl. Urquinaona a càrrec de Ferran Romeu.

Finalitzava l’etapa Modernista i es va optar per un estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, que  canvià radicalment la imatge d'un sector important de la ciutat.  Grans edificis amb moltes finestres a banda i banda al llarg de 900 metres per 80 d’amplada, sense arbrat i un gran vial pel trànsit de vehicles, suposaven un trencament total amb l’entorn, però era necessaris per dinamitzar la zona. La majoria d’edificis eren estaments oficials u oficines. A més, es va aprofitar aquell estat d'obres, per la construcció soterrada de túnels, pel metro que s’estava projectant.

la construcció dels tunels del metro.

La casa Florensà, el Casal del Metge´

El meu pare tenia el seu despatx en un d’aquells edificis nous, el Casal del Metge, i per això  teníem molta relació amb la Via Laietana. La meva germana i jo hi anaven sovint, sempre que hi havia desfilades o processons i sobre tot, a veure la cavalcada de Reis.La casa de color més clar que es veu a la dreta de la foto, l'edifici Zurich, és l'ùltima que es va construir a la Via Laietana.

Una curios edificació, la casa Pomés, de l'arquitecte Claudi Duran,  construïda  l'any 1919,  presenta  dos   estils   ben diferents. Mentre que la  façana de  la Via Laietana  nº 15 
és  d'estil neogòtic molt treballat,  amb una bonica  tribuna central que  ocupa  les plantes segona i tercera,  la  façana posterior, en el carrer Sotstinent Navarro, ofereix el contrast d'una deliciosa  mostra de modernisme tardà en tons blaus.

UN PERFIL SINGULAR

Les Festes de Nadal són familiars, emotives i tendres, però també trastornen bastant el ritme ordinari de les coses, si més no, a una servidora. Després d'uns dies immersa en una agitació considerable, han seguit uns altres d'una calma agraïda, que m’ha sumit en una estranya mandra. Per això m’ha costat reprendre el meu ritme habitual. Avui torno a situar-me davant d’aquest pobret blog,  conscient que l’he tingut massa dies abandonat. Fruit d’aquest abandó, pul·lulen amb un cert desordre pel meu cap trossets de les diferents lliçons que hem tocat darrerament.

Totes aquestes lliçons em fan retrocedir unes quantes dècades en la història contemporània  de Barcelona. Algunes em resulten més festives, com la que he triat, que ens explica la creació del Tibidabo pel Dr. Andreu (el Pastilletes), el 1901. Aquest tema m’omple d’alegres records i per això el trio, per fer més agradable el meu retorn al treball. 

Del Tibidabo recordo que, ja de camí, vivia una emocionant aventura quan pujava al tramvia Blau, per una avinguda vorejada de cases magnífiques amb jardí, i seguia després quan ascendia amb el funicular, aquell estrany vehicle en forma d’escaleta, que segons diuen va ser el primer de la península, inaugurat l’any 1901. Un cop a dalt gaudia d’una vista fantàstica de la ciutat o pujava a alguna de les innumerables atraccions. Les més emblemàtiques, com l’avió, resulten ara bastant “demodés”, és veritat, però això forma part del seu encant. La més antiga és el Ferrocarril Aeri, obra de Marià Rubió, que es va inaugurar fa més de 100 anys, el 1915. L'atracció ha patit poques transformacions al llarg de la seva vida i conserva la seva essència. Segueix un recorregut que encara fa el seu efecte, penjat d’un singular monocarril.
                                                                 

L'actual s'ha modernitzat.

                 

El ferrocarril original

                                                 

L’edificació del Temple Expiatori té el seu origen al 1876, amb l’adquisició d’uns terrenys, per part de la Junta de Cavallers Catòlics. L’any 1886, la muntanya va rebre la visita de Giovanni Bosco, convidat per Dorotea de Chopitea, gran mecenes i promotora del projecte, que l'obsequià  amb aquests terrenys, fent la promesa de construir-hi una església dedicada al Sagrat Cor. Primer s'hi construí una petita ermita d'estil neogòtic, i més tard un pavelló d'estil mudèjar, i ja entrat el nou segle, es col·locà per fi la primera pedra del nou temple, l’any 1902, L'obra fou encarregada a Enric Sagnier i Villavecchia, l'arquitecte més prolífic de la nostra ciutat, que va morir abans d'acabar-la i la continuà el seu fill, Josep M. Sagnier i Vidal. No es completà del tot fins l’any 1961 amb el coronament de l’edifici amb l’estàtua del Sagrat Cor, obra de Josep Miret. 

El record més pintoresc que guardo d’aquesta església i que dóna fe d’uns temps feliçment superats, em transporta als meus sis o set anyets, durant la  primera sortida que vaig fer amb les monges del col·legi. No recordo quina de les dues havia perdut la mantellina, si la meva companya o jo, però el cas és que la monja responsable ens va fer entrar a les dues sota una sola mantellina, amb els caparrons ben juntets, no fos cas que cometéssim el pecat d’entrar a cap descobert. Això sí, recordo haver rigut molt.

Tot el que envolta la muntanya té el seu interès: la Torre de les Aigües, per exemple, ja forma part del paisatge. És obra de l’arquitecte Josep Amargós i abasteix les àrees del Tibidabo fins a Sant Pere Màrtir. És una interessant construcció de rajola vista, inaugurada el 1905, i està inclosa en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La zona residencial “Cal Totxo”, (trobo que el nom no concorda amb la seva categoria) baixant a l'esquerra de la muntanya, conserva una gran personalitat. Concebuda en principi com a colònia d’estiueig, conforma una vintena de cases de gran valor arquitectònic, algunes d’estil modernista. El conjunt també està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

Tenim també l’Observatori Fabra, segons un projecte d’Eduard Fontseré i Riba i Josep Domènech i Estapà,  inaugurat el 1904, pel rei Alfons XIII. El componen tres seccions: la astronòmica, la sísmica i la meteorològica. Ves per on, la ressenya d’aquest edifici no ens diu que estigui inclòs en el Catàleg del Patrimoni com els anteriors, però ja disposada a fer broma, trobo que té prou mèrits per ser-hi, ja que ens explica que és un preciós edifici modernista, restaurat l’any 1992, que ofereix visites guiades els diumenges, sopars gastronòmics a l’estiu i jornades d’observació nocturna durant tot l’any. Déu ni do!