LA BELLESA D'UN ESTIL

El temps tendeix a mitificar el passat i a col·locar en paradisos imaginaris fets  que corresponen  a èpoques anteriors. Ho dic a propòsit de les lliçons sobre la Barcelona contemporània, que fan referència al període modernista. Malgrat els excesos, que alguns criticaven, estic convençuda que molts altres veien aquest esclat imaginatiu amb admiració.

A la classe hem contemplat fotografies i vídeos d’unes cases que valien fortunes, cases meravelloses d’una burgesia exultant, que volia mostrar el seu poder adquisitiu, contractant els millors arquitectes i artistes de l’època.

Clar que tot no era tan bonic. Hi havia una altra societat molt més nombrosa i, per descomptat no tan benestant, que tant podia pertànyer a la menestralia, com als botiguers, als empleats d’oficines o als serveis públics. En aquest grup social coexistien diferents categories, des dels petits burgesos fins als que anaven tirant amb més o menys fortuna. Per desgràcia, existia també, com ara, un grau molt més baix de societat, que maldava per subsistir enmig de la misèria.

Per raons òbvies, aquests últims no paraven atenció a cap moviment artístic, però en canvi, molts sectors de classe mitja van vestir les seves cases amb mobles modernistes i nombrosos establiments públics, de la part central de l'eixample, hotels, cafès o sales de ball, van adoptar l'estil que estava de moda.

El desaparegut Cafe Torino, estava situat a la cantonada Pg. de Gràcia- Granvia

No obstant, aquests grans establiments ben aviat van anar desapareixen, per donar la benvinguda a altres estils, Tan sols algunes botigues i sobretot farmàcies, han resistit el pas del temps i encara és possible topar amb petites joies modernistes, caminant per diferents indrets de Barcelona.  

Farmàcia Novellas a la Rbla Catalunya

Antiga casa Teixidor Rda. S. Pere.
Actualment és una òptica.

Farmàcia a la Baixa de S. Pere

Guanteria Alonso al carrer Comtal

També he pogut apreciar aquest amor per recrear un estil proper al modernisme, repassant antigues fotografies de família. Crec que en aquella època hi havia un sentit de l'estètica que tendia a ressaltar la dignitat de les persones.

El meu avi patern era ferrer. Tenia el seu propi taller al carrer de la Farigola al barri de Vallcarca. Quan jo era petita el seu negoci estava ja a les acaballes, però recordo com si la veiés, la gran clau que lluïa dalt de la porta de la serralleria. També treballava el ferro per fer fanals, reixes, paraigüers i tot el que li demanaven els clients. A casa els pares hi havia un paraigüer molt bonic fet pel meu avi. He mirat moltes vegades aquesta foto, que conserva un cert aire modernista i sempre em sorprèn la noblesa que respira tot el conjunt familiar. enmig d'un paisatge idealitzat. El meu pare és el nen de l’esquerra i la foto és del 1912.


La família del meu marit provenia d'un entorn més aristocràtic. D'ells hem heretat alguns mobles antics que conservem amb cura. Al bany de casa hi tenim un moble tocador modernista, que hem adaptat com a lavabo. Formava part de l'habitació dels meu sogre quan era un adolescent, a primers de segle. Ens agrada molt més que qualsevol altra model actual.

El temps passa i les modes canvien però a casa nostra, el gust per les coses que van formar part de la vida dels avantpassats encara perdura.

Abans de deixar el Modernisme, m’agradaria consignar l’aportació d’un home que potser no ha gaudit del reconeixement que es mereix, tal vegada perquè el seu nom ha quedat engolit per la fama dels arquitectes responsables del projecte. Es diu Lluís Bru i Salelles (Ondara 1868-Barcelona 1952), va treballar principalment el mosaic i les seves obres adornen importants façanes i nombrosos interiors de cases de Barcelona.

Vestíbul de la casa Lleó Morera.

Els seus vestíbuls amb arrambadors florals aporten un encant especial a l’entrada dels edificis.
L'entrada de la casa Lleó Morera és una mostra de bon gust.

Arrambador de la Lactància, a la Granvia

Artístiques composicions d'aquest autor personalitzen les façanes i atrauen l'atenció dels passejants. És un goig aturar-nos a contemplar la riquesa ornamental de molts edificis de la nostra ciutat.

Trencadís al Palau de la Música

Antiga farmàcia a la Ronda S.Pere

Casa Genové a la Rambla

Fris superior a la casa Teresa Font a la Granvia 690

GLÒRIA, OBLIT I RESTITUCIÓ

Un Passeig de Gràcia abarrotat de públic

Casa Ametller

Sobre la trama Cerdà, poblada inicialment per palauets i habitatges aïllats amb jardí, es va anar perfilant de mica en mica un segon període, caracteritzat per la construcció d’edificis de pisos de qualitat, sobretot a l’entorn de la part pròxima al Passeig de Gràcia. L'aportació de Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, remodelant edificis ja existents amb formes ben singulars, van convertir la casa Batlló, la casa Amatller, la casa Lleó Morera i posteriorment la nova casa Milà, en punts molt controvertits, que consolidaven l'atracció que el públic sentia per aquesta via. El Passeig de Gràcia de comencements de segle era el passeig de moda, freqüentat per una ciutadania àvida de mirar i de ser vista.

Casa Lleó Morera

Existia un afany competitiu per edificar la casa més ostentosa, la que reflectís el poder econòmic i social del seu propietari. Cases senyorívoles, amb tribunes guarnides amb vitralls de colors, baranes de pedra calada, coronaments ondulats, detalls ceràmics i ornaments florals, constituïen un conjunt de recursos formals dintre de l'univers modernista.

Casa Manuel Felip al carrer Ausiàs Marc

L’èxode massiu de la burgesia cap a l’eixample es va fer cada vegada més patent. També els intel·lectuals, els artistes i els professionals liberals van optar per desplaçar-se a la ciutat nova. En aquest segon període situat entre 1900  i 1915, la febre constructora va deixar una petja arquitectònica espectacular, que per sort, encara podem admirar ara, malgrat els disbarats demolidors comesos pels enemics del Modernisme. Enemics conspicus, provinents d’una intel·lectualitat partidària d’un art on l’ordre i la racionalitat posés fi a la disbauxa que suposava per ells el Modernisme. Pla, Foix, Espriu, Riba i molt especialment Eugeni D’Ors, impulsor del moviment anomenat Noucentisme, practicaren una crítica cruel i implacable d’aquelles obres i dels seus autors.

Josep Pla

Si per ells fora, haurien desaparegut encara molts més edificis. Els barcelonins d’ara sí que sabem apreciar-les i lamentem profundament la seva demolició. Fora curiós escoltar els arguments que esgrimirien aquells intel·lectuals iconoclastes, si veiessin el poderós corrent d’admiració internacional que suscita actualment aquell moviment tan denigrat per ells. Particularment, crec que en art tot és opinable, però considero que l’arribada d’una nova tendència artística, no ha de significar per força la desaparició de l’anterior.

Casa Trinxet, al carrer de Còrcega

Joies com la casa Llorach, al carrer de Muntaner o la casa Trinxet al carrer de Còrcega, ambdues de Puig i Cadafalch, foren víctimes de la poca estima que durant decennis va merèixer el Modernisme.

La casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, premiada al 1906 com a millor edifici d’aquell any, va ser mutilada l’any 1943, quan s’hi va instal·lar la botiga de moda Loewe. Les magnífiques escultures femenines de la planta baixa, d’Eusebi Arnau, foren enderrocades a cop de mall. El porter de la finca va recuperar els caps d’aquelles damisel·les i posteriorment les va vendre a Salvador Dalí, que les col·locà en el seu museu de Figueres. Actualment la casa Lleó Morera és propietat de Núñez i Navarro i després d'un minuciós estudi de restauració, ha recuperat alguns elements de la seva fisonomia original.

Arrambador de ceràmica de la casa
 Lleó Morera

Escultura femenina de
la casa Lleó Morera

El Modernisme a Barcelona va ser una explosió d’art dins i fora dels edificis. No hem d'oblidar el paper fonamental de les arts aplicades, que arriben a la màxima eclosió en aquell període. En les façanes de millor factura s’hi poden admirar escultures, ceràmiques, esgrafiats i treballs amb ferro a baranes, reixes, portes, etc; vitralls emplomats en tribunes, portes i finestrals, fusteria treballada en les portes d’accés i vestíbuls decorats amb arrambadors de rajoles. Tot aquest treball d’artistes i artesans, juntament amb el projecte arquitectònic, componia l'obra total.

Fragment de les muses del Palau de la Música, d'Eusebi Arnau
i el trencadís de Lluís Bru i de Maragliano.

UNA CIUTAT AMB VOCACIÓ MODERNISTA

El moviment artístic que a Catalunya s’anomenà Modernisme, va ser un fenomen de curta durada, en prou feines tres dècades, però arrelà profundament en diverses capes de la nostra societat. És sorprenent l’èxit esclatant d’aquest estil, però cal situar el moment extraordinari que vivia Barcelona a finals del segle dinou. Patrocinada per una burgesia enriquida que pugnava per destacar, la nova fornada d’artistes sorgits a partir de l’Exposició Universal, feia realitat el desig dels que volien modernitzar el país, i seguir les tendències més trencadores que arribaven d’Europa.

Era una disciplina que abastava diferents àmbits artístics, com la pintura, la música, la literatura, l’escultura i sobretot l’arquitectura. A Catalunya adquirí personalitat pròpia, mantenint aspectes rellevants de la cultura tradicional, per reafirmar la identitat recuperada en la Renaixença.

En la seva mateixa denominació, el Modernisme, exaltava el valor del que era modern, enfront de l’antic. Estèticament, era un art eclèctic, imaginatiu, on les línees sinuoses i les figures de nimfes amb teles vaporoses es barrejaven amb elements de la natura, flors, papallones o animals. Literàriament, plantejava l’enfrontament entre l’idealisme creador, contra l’actitud immobilista de la societat adotzenada.

La revista l’Avenç, fundada a Barcelona l’any 1881 per Valentí Almirall, fou l’òrgan difusor d’aquelles noves idees que es concretaven en progressisme i catalanisme,  i comptà amb la participació dels intel·lectuals més destacats de l’època. Santiago Rusiñol hi va escriure  cròniques sobre belles arts i en la part literària hi van col·laborar escriptors importants que defensaven la visió d’un naturalisme més progressista, com ara Raimon Caselles, Joan Maragall i el mateix Santiago Rusiñol. D’aquest últim es podia dir que fou un pintor que escrivia o bé un escriptor que pintava. En ambdues vessants assolí un grau d’excel·lència eminent.

Els Quatre gats, al carrer de Montsió

Cal destacar les exposicions conjuntes de Rusiñol, Cases i Clarasó, a la sala Parés, del carrer de Petritxol, així com les Festes Modernistes al Cau Ferrat de Sitges que organitzava Rusiñol, on hi concorrien artistes de diversos gèneres. També foren molt famoses les tertúlies que aquests mateixos cercles freqüentaven al cafè dels “Quatre gats”, del carrer de Montsió. Molts d’ells pertanyien a la burgesia, però preferien alternar amb una bohèmia còmoda, que concordava més amb el seu esperit inquiet.

La nostra ciutat va viure una eclosió del moviment modernista en moltes altres facetes artístiques, i una de les que més m'agrada és l'escultura. Tenim mostres suficients per afirmar que Barcelona té un patrimoni escultòric molt important. A partir de l’exposició del 88, una jove generació d’artistes,   pugnava per donar a conèixer una forma diferent de fer escultura. Després dels acadèmics Vallmitjana, Nobas, Reynés o Atché, que van participar en l’exposició del 88, va arribar una generació entusiasta de modernistes: Miquel Blay, Eusebi Arnau, Enric Clarasó o Josep Llimona, van abraçar incondicionalment la nova estètica, i van omplir edificis i carrers amb delicioses figures de donzelles lànguides i ondulants. Particularment, crec que mereixen un reconeixement més gran.

Eva de Clarasó

Escultura de Josep Llimona

El geni o la rauxa va inspirar a aquests artistes que han prestigiat la ciutat amb les seves obres, encara que l’element que crida mes l'atenció dels que actualment visiten Barcelona, és el seu patrimoni arquitectònic.

UNA EXPOSICIÓ DETERMINANT

Per uns problemes d’ordre administratiu dins l’Escola, he hagut de començar  el curs amb retard i em sap greu haver-me perdut les primeres classes. El meu curs es titula “Història de la Barcelona contemporània”, una temàtica per la que sento especial motivació, conduït per la professora Eva Martínez. Crec que, per molt que ja hagi treballat algun tema similar en anys anteriors, sempre és necessari incidir en nous aspectes que ampliïn el coneixement de la pròpia història.

Cartell de l'exposició

A partir de mitjans del segle dinou i gràcies a la Renaixença, havia aflorat un sentiment d’identitat nacional i d’amor a la pròpia cultura que va propiciar uns fets extraordinaris dins la societat catalana. És el moment d'una Barcelona efervescent, ansiosa d’ocupar un lloc en el món, en plena expansió territorial després de la caiguda de les muralles que l’havien ofegat. Vivia una situació econòmica favorable, deguda als avenços  industrials d’una burgesia emprenedora que volia seguir els corrents innovadors d'Europa. Amb l’Eixample de Cerdà i la creació del Parc de la Ciutadella, la fisonomia urbana havia començat a canviar però faltava molt més. Era necessari un instrument catalitzador de partida, que donés forma a les seves aspiracions i aquest instrument va ser l’Exposició Universal de 1888.

Pabellons de l'Exposició des de l'aire.

L'alcalde Francesc Rius i Taulet, l'arquitecte Elies Rogent i diversos prohoms de la ciutat, van assumir la direcció del projecte.

Seria molt llarg transcriure el decurs de l'Exposició, i el relat detallat de les obres faraòniques que es van haver d'emprendre per tal de dur-la a terme. Tampoc cal incidir sobre el resultat econòmic (no gaire bo) de l'operació. No vull omplir el blog amb noms i xifres. Només m'agradaria apuntar algunes consideracions sobre la importància d'aquella celebració.

Gran Hotel Internacional (enderrocat després de l'Exposició)

A ulls d'ara, sorprèn la gosadia dels que es van llançar a una aventura inèdita dins el panorama de l'Espanya desfasada del moment, encara que això forma part del nostre esperit emprenedor. Els catalans mai hem tingut el camí fàcil per dur a terme qualsevol projecte i hem hagut d'embrancar-nos en organitzar esdeveniments extraordinaris per cridar l’atenció del món, per tal de fer avançar una societat que anava molt per davant respecte al conjunt de la península. Això ha estat una constant en la nostra història.

Certament l'urbanisme en tot aquell sector de la ciutat va millorar notablement i també es va aprofitar l'esdeveniment per crear i dignificar molts serveis municipals i altres aspectes de Barcelona. Un cop finalitzada l'exposició, els pabellons i alguns edificis com el gran Hotel Internacional, foren enderrocats, però molts altres encara es conserven. El Castell dels Tres Dragons de Domènech i Montaner, que havia de ser el restaurant de l'Exposició es va salvar de l'enderroc i el podem admirar a l'entrada de Parc de la Ciutadella.

L'Exposició Universal de 1888 inaugurada el 8 d'abril i clausurada el 9 de desembre del mateix any, va ocupar un temps concret en els annals històrics de la ciutat i ens ha llegat uns espais entranyables, que conserven la dignitat dels arquitectes i artistes que ho van imaginar. Uns espais que ens remeten a un període determinant que va obrir la porta als artistes del Modernisme i a posteriors realitzacions ciutadanes. Aquest llegat és el que ara tots admirem.

Monument a Colom a la porta de la Pau.

L'Arc de Triomf, que servia d'entrada a l'Exposició

El Palau de Belles Arts (desaparegut) i el monument a Rius i Taulet

El Castell dels Tres Dragons