UN PERFIL SINGULAR

Les Festes de Nadal són familiars, emotives i tendres, però també trastornen bastant el ritme ordinari de les coses, si més no, a una servidora. Després d'uns dies immersa en una agitació considerable, han seguit uns altres d'una calma agraïda, que m’ha sumit en una estranya mandra. Per això m’ha costat reprendre el meu ritme habitual. Avui torno a situar-me davant d’aquest pobret blog,  conscient que l’he tingut massa dies abandonat. Fruit d’aquest abandó, pul·lulen amb un cert desordre pel meu cap trossets de les diferents lliçons que hem tocat darrerament.

Totes aquestes lliçons em fan retrocedir unes quantes dècades en la història contemporània  de Barcelona. Algunes em resulten més festives, com la que he triat, que ens explica la creació del Tibidabo pel Dr. Andreu (el Pastilletes), el 1901. Aquest tema m’omple d’alegres records i per això el trio, per fer més agradable el meu retorn al treball. 

Del Tibidabo recordo que, ja de camí, vivia una emocionant aventura quan pujava al tramvia Blau, per una avinguda vorejada de cases magnífiques amb jardí, i seguia després quan ascendia amb el funicular, aquell estrany vehicle en forma d’escaleta, que segons diuen va ser el primer de la península, inaugurat l’any 1901. Un cop a dalt gaudia d’una vista fantàstica de la ciutat o pujava a alguna de les innumerables atraccions. Les més emblemàtiques, com l’avió, resulten ara bastant “demodés”, és veritat, però això forma part del seu encant. La més antiga és el Ferrocarril Aeri, obra de Marià Rubió, que es va inaugurar fa més de 100 anys, el 1915. L'atracció ha patit poques transformacions al llarg de la seva vida i conserva la seva essència. Segueix un recorregut que encara fa el seu efecte, penjat d’un singular monocarril.
                                                                 

L'actual s'ha modernitzat.

                 

El ferrocarril original

                                                 

L’edificació del Temple Expiatori té el seu origen al 1876, amb l’adquisició d’uns terrenys, per part de la Junta de Cavallers Catòlics. L’any 1886, la muntanya va rebre la visita de Giovanni Bosco, convidat per Dorotea de Chopitea, gran mecenes i promotora del projecte, que l'obsequià  amb aquests terrenys, fent la promesa de construir-hi una església dedicada al Sagrat Cor. Primer s'hi construí una petita ermita d'estil neogòtic, i més tard un pavelló d'estil mudèjar, i ja entrat el nou segle, es col·locà per fi la primera pedra del nou temple, l’any 1902, L'obra fou encarregada a Enric Sagnier i Villavecchia, l'arquitecte més prolífic de la nostra ciutat, que va morir abans d'acabar-la i la continuà el seu fill, Josep M. Sagnier i Vidal. No es completà del tot fins l’any 1961 amb el coronament de l’edifici amb l’estàtua del Sagrat Cor, obra de Josep Miret. 

El record més pintoresc que guardo d’aquesta església i que dóna fe d’uns temps feliçment superats, em transporta als meus sis o set anyets, durant la  primera sortida que vaig fer amb les monges del col·legi. No recordo quina de les dues havia perdut la mantellina, si la meva companya o jo, però el cas és que la monja responsable ens va fer entrar a les dues sota una sola mantellina, amb els caparrons ben juntets, no fos cas que cometéssim el pecat d’entrar a cap descobert. Això sí, recordo haver rigut molt.

Tot el que envolta la muntanya té el seu interès: la Torre de les Aigües, per exemple, ja forma part del paisatge. És obra de l’arquitecte Josep Amargós i abasteix les àrees del Tibidabo fins a Sant Pere Màrtir. És una interessant construcció de rajola vista, inaugurada el 1905, i està inclosa en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

La zona residencial “Cal Totxo”, (trobo que el nom no concorda amb la seva categoria) baixant a l'esquerra de la muntanya, conserva una gran personalitat. Concebuda en principi com a colònia d’estiueig, conforma una vintena de cases de gran valor arquitectònic, algunes d’estil modernista. El conjunt també està inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona.

Tenim també l’Observatori Fabra, segons un projecte d’Eduard Fontseré i Riba i Josep Domènech i Estapà,  inaugurat el 1904, pel rei Alfons XIII. El componen tres seccions: la astronòmica, la sísmica i la meteorològica. Ves per on, la ressenya d’aquest edifici no ens diu que estigui inclòs en el Catàleg del Patrimoni com els anteriors, però ja disposada a fer broma, trobo que té prou mèrits per ser-hi, ja que ens explica que és un preciós edifici modernista, restaurat l’any 1992, que ofereix visites guiades els diumenges, sopars gastronòmics a l’estiu i jornades d’observació nocturna durant tot l’any. Déu ni do!