UNA CIUTAT AMB VOCACIÓ MODERNISTA

El moviment artístic que a Catalunya s’anomenà Modernisme, va ser un fenomen de curta durada, en prou feines tres dècades, però arrelà profundament en diverses capes de la nostra societat. És sorprenent l’èxit esclatant d’aquest estil, però cal situar el moment extraordinari que vivia Barcelona a finals del segle dinou. Patrocinada per una burgesia enriquida que pugnava per destacar, la nova fornada d’artistes sorgits a partir de l’Exposició Universal, feia realitat el desig dels que volien modernitzar el país, i seguir les tendències més trencadores que arribaven d’Europa.

Era una disciplina que abastava diferents àmbits artístics, com la pintura, la música, la literatura, l’escultura i sobretot l’arquitectura. A Catalunya adquirí personalitat pròpia, mantenint aspectes rellevants de la cultura tradicional, per reafirmar la identitat recuperada en la Renaixença.

En la seva mateixa denominació, el Modernisme, exaltava el valor del que era modern, enfront de l’antic. Estèticament, era un art eclèctic, imaginatiu, on les línees sinuoses i les figures de nimfes amb teles vaporoses es barrejaven amb elements de la natura, flors, papallones o animals. Literàriament, plantejava l’enfrontament entre l’idealisme creador, contra l’actitud immobilista de la societat adotzenada.

La revista l’Avenç, fundada a Barcelona l’any 1881 per Valentí Almirall, fou l’òrgan difusor d’aquelles noves idees que es concretaven en progressisme i catalanisme,  i comptà amb la participació dels intel·lectuals més destacats de l’època. Santiago Rusiñol hi va escriure  cròniques sobre belles arts i en la part literària hi van col·laborar escriptors importants que defensaven la visió d’un naturalisme més progressista, com ara Raimon Caselles, Joan Maragall i el mateix Santiago Rusiñol. D’aquest últim es podia dir que fou un pintor que escrivia o bé un escriptor que pintava. En ambdues vessants assolí un grau d’excel·lència eminent.

Els Quatre gats, al carrer de Montsió

Cal destacar les exposicions conjuntes de Rusiñol, Cases i Clarasó, a la sala Parés, del carrer de Petritxol, així com les Festes Modernistes al Cau Ferrat de Sitges que organitzava Rusiñol, on hi concorrien artistes de diversos gèneres. També foren molt famoses les tertúlies que aquests mateixos cercles freqüentaven al cafè dels “Quatre gats”, del carrer de Montsió. Molts d’ells pertanyien a la burgesia, però preferien alternar amb una bohèmia còmoda, que concordava més amb el seu esperit inquiet.

La nostra ciutat va viure una eclosió del moviment modernista en moltes altres facetes artístiques, i una de les que més m'agrada és l'escultura. Tenim mostres suficients per afirmar que Barcelona té un patrimoni escultòric molt important. A partir de l’exposició del 88, una jove generació d’artistes,   pugnava per donar a conèixer una forma diferent de fer escultura. Després dels acadèmics Vallmitjana, Nobas, Reynés o Atché, que van participar en l’exposició del 88, va arribar una generació entusiasta de modernistes: Miquel Blay, Eusebi Arnau, Enric Clarasó o Josep Llimona, van abraçar incondicionalment la nova estètica, i van omplir edificis i carrers amb delicioses figures de donzelles lànguides i ondulants. Particularment, crec que mereixen un reconeixement més gran.

Eva de Clarasó

Escultura de Josep Llimona

El geni o la rauxa va inspirar a aquests artistes que han prestigiat la ciutat amb les seves obres, encara que l’element que crida mes l'atenció dels que actualment visiten Barcelona, és el seu patrimoni arquitectònic.