GLÒRIA, OBLIT I RESTITUCIÓ

Un Passeig de Gràcia abarrotat de públic

Casa Ametller

Sobre la trama Cerdà, poblada inicialment per palauets i habitatges aïllats amb jardí, es va anar perfilant de mica en mica un segon període, caracteritzat per la construcció d’edificis de pisos de qualitat, sobretot a l’entorn de la part pròxima al Passeig de Gràcia. L'aportació de Gaudí, Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, remodelant edificis ja existents amb formes ben singulars, van convertir la casa Batlló, la casa Amatller, la casa Lleó Morera i posteriorment la nova casa Milà, en punts molt controvertits, que consolidaven l'atracció que el públic sentia per aquesta via. El Passeig de Gràcia de comencements de segle era el passeig de moda, freqüentat per una ciutadania àvida de mirar i de ser vista.

Casa Lleó Morera

Existia un afany competitiu per edificar la casa més ostentosa, la que reflectís el poder econòmic i social del seu propietari. Cases senyorívoles, amb tribunes guarnides amb vitralls de colors, baranes de pedra calada, coronaments ondulats, detalls ceràmics i ornaments florals, constituïen un conjunt de recursos formals dintre de l'univers modernista.

Casa Manuel Felip al carrer Ausiàs Marc

L’èxode massiu de la burgesia cap a l’eixample es va fer cada vegada més patent. També els intel·lectuals, els artistes i els professionals liberals van optar per desplaçar-se a la ciutat nova. En aquest segon període situat entre 1900  i 1915, la febre constructora va deixar una petja arquitectònica espectacular, que per sort, encara podem admirar ara, malgrat els disbarats demolidors comesos pels enemics del Modernisme. Enemics conspicus, provinents d’una intel·lectualitat partidària d’un art on l’ordre i la racionalitat posés fi a la disbauxa que suposava per ells el Modernisme. Pla, Foix, Espriu, Riba i molt especialment Eugeni D’Ors, impulsor del moviment anomenat Noucentisme, practicaren una crítica cruel i implacable d’aquelles obres i dels seus autors.

Josep Pla

Si per ells fora, haurien desaparegut encara molts més edificis. Els barcelonins d’ara sí que sabem apreciar-les i lamentem profundament la seva demolició. Fora curiós escoltar els arguments que esgrimirien aquells intel·lectuals iconoclastes, si veiessin el poderós corrent d’admiració internacional que suscita actualment aquell moviment tan denigrat per ells. Particularment, crec que en art tot és opinable, però considero que l’arribada d’una nova tendència artística, no ha de significar per força la desaparició de l’anterior.

Casa Trinxet, al carrer de Còrcega

Joies com la casa Llorach, al carrer de Muntaner o la casa Trinxet al carrer de Còrcega, ambdues de Puig i Cadafalch, foren víctimes de la poca estima que durant decennis va merèixer el Modernisme.

La casa Lleó Morera de Domènech i Montaner, premiada al 1906 com a millor edifici d’aquell any, va ser mutilada l’any 1943, quan s’hi va instal·lar la botiga de moda Loewe. Les magnífiques escultures femenines de la planta baixa, d’Eusebi Arnau, foren enderrocades a cop de mall. El porter de la finca va recuperar els caps d’aquelles damisel·les i posteriorment les va vendre a Salvador Dalí, que les col·locà en el seu museu de Figueres. Actualment la casa Lleó Morera és propietat de Núñez i Navarro i després d'un minuciós estudi de restauració, ha recuperat alguns elements de la seva fisonomia original.

Arrambador de ceràmica de la casa
 Lleó Morera

Escultura femenina de
la casa Lleó Morera

El Modernisme a Barcelona va ser una explosió d’art dins i fora dels edificis. No hem d'oblidar el paper fonamental de les arts aplicades, que arriben a la màxima eclosió en aquell període. En les façanes de millor factura s’hi poden admirar escultures, ceràmiques, esgrafiats i treballs amb ferro a baranes, reixes, portes, etc; vitralls emplomats en tribunes, portes i finestrals, fusteria treballada en les portes d’accés i vestíbuls decorats amb arrambadors de rajoles. Tot aquest treball d’artistes i artesans, juntament amb el projecte arquitectònic, componia l'obra total.

Fragment de les muses del Palau de la Música, d'Eusebi Arnau
i el trencadís de Lluís Bru i de Maragliano.