LA BARCELONA DE LA FRANCINA: LA BELLESA D'UN ESTIL

El temps tendeix a mitificar el passat i a col·locar en paradisos imaginaris fets que corresponen a èpoques anteriors. Ho dic a propòsit de les lliçons sobre la Barcelona contemporània, que fan referència al període modernista. Malgrat els excesos, que alguns criticaven, estic convençuda que molts altres veien aquest esclat imaginatiu amb admiració.

A la classe hem contemplat fotografies i vídeos d’unes cases que valien fortunes, cases meravelloses d’una burgesia exultant, que volia mostrar el seu poder adquisitiu, contractant els millors arquitectes i artistes de l’època.

Clar que tot no era tan bonic. Hi havia una altra societat molt més nombrosa i, per descomptat no tan benestant, que tant podia pertànyer a la menestralia, com als botiguers, als empleats d’oficines o als serveis públics. En aquest grup social coexistien diferents categories, des dels petits burgesos fins als que anaven tirant amb més o menys fortuna. Per desgràcia, existia també, com ara, un grau molt més baix de societat, que maldava per subsistir enmig de la misèria.

Per raons òbvies, aquests últims no paraven atenció a cap moviment artístic, però en canvi, molts sectors de classe mitja van vestir les seves cases amb mobles modernistes i nombrosos establiments públics, de la part central de l'eixample, hotels, cafès o sales de ball, van adoptar l'estil que estava de moda.

El desaparegut Cafe Torino, estava situat a la cantonada Pg. de Gràcia- Granvia

No obstant, aquests grans establiments ben aviat van anar desapareixen, per donar la benvinguda a altres estils, Tan sols algunes botigues i sobretot farmàcies, han resistit el pas del temps i encara és possible topar amb petites joies modernistes, caminant per diferents indrets de Barcelona.

Farmàcia Novellas a la Rbla Catalunya

Antiga casa Teixidor Rda. S. Pere.
Actualment és una òptica.

Farmàcia a la Baixa de S. Pere

Guanteria Alonso al carrer Comtal

També he pogut apreciar aquest amor per recrear un estil proper al modernisme, repassant antigues fotografies de família. Crec que en aquella època hi havia un sentit de l'estètica que tendia a ressaltar la dignitat de les persones.

El meu avi patern era ferrer. Tenia el seu propi taller al carrer de la Farigola al barri de Vallcarca. Quan jo era petita el seu negoci estava ja a les acaballes, però recordo com si la veiés, la gran clau que lluïa dalt de la porta de la serralleria. També treballava el ferro per fer fanals, reixes, paraigüers i tot el que li demanaven els clients. A casa els pares hi havia un paraigüer molt bonic fet pel meu avi. He mirat moltes vegades aquesta foto, que conserva un cert aire modernista i sempre em sorprèn la noblesa que respira tot el conjunt familiar. enmig d'un paisatge idealitzat. El meu pare és el nen de l’esquerra i la foto és del 1912.

La família del meu marit provenia d'un entorn més aristocràtic. D'ells hem heretat alguns mobles antics que conservem amb cura. Al bany de casa hi tenim un moble tocador modernista, que hem adaptat com a lavabo. Formava part de l'habitació dels meu sogre quan era un adolescent, a primers de segle. Ens agrada molt més que qualsevol altra model actual.

El temps passa i les modes canvien però a casa nostra, el gust per les coses que van formar part de la vida dels avantpassats encara perdura.

Abans de deixar el Modernisme, m’agradaria consignar l’aportació d’un home que potser no ha gaudit del reconeixement que es mereix, tal vegada perquè el seu nom ha quedat engolit per la fama dels arquitectes responsables del projecte. Es diu Lluís Bru i Salelles (Ondara 1868-Barcelona 1952), va treballar principalment el mosaic i les seves obres adornen importants façanes i nombrosos interiors de cases de Barcelona.

Vestíbul de la casa Lleó Morera.

Els seus vestíbuls amb arrambadors florals aporten un encant especial a l’entrada dels edificis.
L'entrada de la casa Lleó Morera és una mostra de bon gust.

Arrambador de la Lactància, a la Granvia

Artístiques composicions d'aquest autor personalitzen les façanes i atrauen l'atenció dels passejants. És un goig aturar-nos a contemplar la riquesa ornamental de molts edificis de la nostra ciutat.